La meva germana viu sobre la llar de foc , d’Annabel Pitcher. Un títol ben explícit per aquesta història tendra i amb tocs d’humor sobre la pèrdua. El que hi ha sobre la llar de foc és un gerro amb les cendres de la germana d’en Jamie, un nen solitari i enginyós que viu en una família desestructurada. Trobarà la manera de reconstruir la seva família a partir d’un concurs.

El dol és aquella cosa amb ales, de Max Porter .”Penjat de la buidor. Els nens dormien. Bevia.Fumava cigarrets de cargolar repenjat a la finestra. Vaig pensar que el resultat fonamental del fet que ella ja no era en aquest món consistia que jo em convertiria permanentment en aquest organitzador;  arquitecte maquinal de rutines per a nens petits sense mare”. L’autor, Max Porter, ens exposa sense miraments ni dramatismes al buit desolador d’un jove vidu.  I ho fa amb una forma d’escriure singular, amb capítols curts, contundents i alhora delicats, d’una gran bellesa poètica.

Paula, d’Isabel Allende. Isabel Allende va perdre la seva filla Paula i, fruit d’aquesta experiència traumàtica i colpidora, en va escriure aquest llibre que esdevé un emotiu autoretrat de la pròpia família. Un testimoni íntim i personal del dolor propi que l’autora comparteix amb els lectors.

Parece que fuera es primavera, de Concita de Gregorio. La periodista autora del llibre relata la història real de la Irina Lucidi, una dona que va buscar desesperadament les seves filles desaparegudes quan estaven amb el seu exmarit. Un testimoni brutal de la llarga recerca d’aquesta mare, una novel·la que posa nom al dolor i a la possibilitat de renéixer.

La vida era eso, de Carmen Amoraga. La protagonista d’aquesta novel·la és una mare que ha de reaprendre a viure després de perdre el seu marit malalt de càncer. Amb les dues filles, i recolzada per un grup de dol, emprendran un nou camí ple d’enyorança, tristesa i, malgrat tot, tímids somriures.

 

Lectures dol

 

TwitterFacebook