Mes: març de 2021 (Pàgina 1 de 2)

Els més prestats d’autoajuda

En un any marcat per la pandèmia, els llibres de creixment personal han tingut més sentit i acollida que mai. Hem fet un rànquing dels 10 llibres que més s’han llegit aquest 2020 a la Biblioteca Central d’Igualada:

  1. Alegría, d’Àlex Rovira i Francesc Miralles
  2. Sé amable contigo mismo : el arte de la compasión hacia uno mismo, de Kristin Neff
  3. Comunicación no violenta : un lenguaje de vida, de Marshall B. Rosenberg
  4. . Ya te dije adiós, ahora cómo te olvido : una guía para sacarse al ex de la cabeza y del corazón, de Walter Riso
  5. El Laberinto del alma, d’Anna Llenas (conte infantil)
  6. Ichigo-ichie : l’art japonès de viure moments inoblidables, d’Héctor García
  7. Terapia Gestalt : inteligencia relacional para vivir mejor, de Chantal Higy-Lang y Charles Gellman
  8. El Sutil arte que (casi todo) te importe una mierda, de Mark Manson
  9. ¡Lo haré mañana! : cómo dejar de procrastinar, d’Helena Domínguez Cagnon y Josep Mª Farré
  10. El Club de las 5 de la mañana : controla tus mañanas, impulsa tu vida, de Robin Sharma

Recomanem: “El llibre de la Senyoreta Buncle”

Avui, la Dolors, de la Biblioteca Central d’Igualada, ens recomana “El llibre de la Senyoreta Buncle”, de D.E. Stevenson:

Temps enrere vaig sentir la Sílvia Soler parlant a la ràdio sobre llibres que havia llegit i havia trobat interessants. Va recomanar El llibre de la senyoreta Buncle de D. E. Stevenson (Dorothy Emily S. 1892-1993) editat per El cercle de Viena, la qual cosa acostuma a ser una garantia de bona lectura. I certament, t’endinses en la seva lectura amb delit i més d’una riallada continguda.

Deia, i subscric, que és una novel·la deliciosa que narra com la senyoreta Buncle, una dona soltera de quaranta anys, un bon dia s’adona de com han minvat els seus estalvis. Pensant en les escasses possibilitats que té per incrementar el seu compte bancari, decideix escriure un llibre, tot i que mai abans havia escrit. Un cop el té enllestit, i firmat a nom del senyor John Smith, l’envia a la primera editorial que troba a la llista (casualment Abbott & Spicer n’és la primera per ordre alfabètic, de les editorials de Londres). Lluny de qualsevol pronòstic que hagués fet i fora de tota expectativa de la senyoreta Buncle, l’editorial la hi publica.  

La senyoreta Buncle, però, no domina gaires temes, és una persona que toca de peus al terra, no té gens d’imaginació i és bastant seriosa, per això decideix parlar de l’única cosa que realment coneix: el poble on viu i els seus veïns. Aquests seran els personatges de la novel·la i el fil argumental la mateixa i quotidiana vida de la vila. Tot i que, això sí, els canvia els noms tant al poble com als seus habitants. Només es permet una fantasia: hi afegeix un personatge una mica fantàstic que dona un toc novel·lesc a la seva narració i que existeix per a pertorbar la pau del poble i la dels seus “amables” veïns.

En una columna literària de The Weekly Guide en diu el crític: «(…) El senyor Smith es mira l’amor amb cert desdeny, escriu sobre l’amor amb ironia, i el resultat és extraordinàriament divertit. Recomano fervorosament el llibre a tots els que tinguin sentit de l’humor.» El rotatiu The Morning Sun declara: «És una classe de novel·la que no solem recomanar als nostres lectors, però sens dubte serà un èxit de vendes. Es tracta sobretot de la descripció d’una sèrie de personatges sota la influència de passions desfermades o perverses.»

La història, així de bon principi, pot semblar intranscendent ja que parla de la vida “tranquil·la i pausada” d’un petit poble escocès. Però, a mesura que s’avança, es troben fortes dosis d’humor anglès (o escocès en aquest cas) que sense miraments es va endinsant en una incomprensible hipocresia social (també tan anglesa, però no només).

I és que la Barbara Buncle retrata sense pietat, a la seva novel·la, tots els habitants del poble. Es defineix a si mateixa com una bleda assolellada i insegura; incapaç d’escriure una novel·la amb tanta perspicàcia per a capir els seus veïns i les seves accions forassenyades. Fet i fet, el que fa és finalitzar la novel·la en un estil purament austenià i donar allò que es mereix a cadascú.

Dolors Palomas Castellví

« Entrades més antigues