Etiqueta: Biblioteca de la Memòria (Pàgina 1 de 5)

Records i anècdotes d’esportistes veterans

Van guanyar campionats nacionals, van batre els rècords més importants i molts d’ells encara avui continuen practicant el seu esport preferit. Un grup d’esportistes igualadins veterans van participar, dijous passat, en una nova tertúlia de la Biblioteca de la Memòria,  que enguany estava centrada en l’esport, amb motiu de la proclamació d’Igualada com a Ciutat Europea de l’Esport 2019. També es va emmarcar en els actes de la Primavera Gran d’Igualada.

Enric FeTertúlia1rrer, Joan Basas, Ramon Vergés, Maria Urgell, Ernest Compte, Antoni Tort, Josep Pons, Josep M. Prat, Pompeu Marsol, Xavier Mata i Ernest Parcerisas van ser els protagonistes d’aquesta trobada en què van anar recordant anècdotes i vivències de com era abans la pràctica esportiva. Tots ells havien practicat, de joves, esports com l’atletisme, l’hoquei, la natació i els salts de trampolí, el waterpolo, el rugby, l’excursionisme, l’espeleologia i el bàsquet. I alguns encara avui, com l’Enric Ferrer o l’Ernest Parcerissas, continuen participant en campionats de natació. En uns anys amb menys recursos i amb més limitacions, i en ple franquisme, Igualada va viure un autèntic boom esportiu. Hi havia nombrosos clubs i entitats amb seccions esportives, s’organitzaven importants esdeveniments, es convidaven figures internacionals de l’esport i cada celebració es vivia com una autèntica festa que aplegava un munt d’igualadins. «A Igualada, quan s’havia gaudit de l’esport era quan hi havia dos clubs de cada esport», va recordar en Ramon Vergés, dels Delfins del Noya, un grup de natació format el 1951 a partir de l’escissió del Club Natació Igualada.

Una característica que compartien la major part dels participants a la tertúlia és el fet d’haver practicat diversos esports a la vegada i al llarg de la vida. Nedaven però també jugaven a bàsquet, beisbol o feien karate. La majoria, també, havien començat amb l’esport de ben jovenets, però el cas del matrimoni format per l’Ernest Compte i la Maria Urgell és diferent: van iniciar-se en l’atletisme a partir dels 40 anys, «quan el metge em va dir que havia de començar a caminar perquè tenia la pressió molt baixa», va explicar la Maria. La seva constància i fortalesa l’han portat a guanyar més de 300 copes i a ser campiona d’Espanya diverses vegades. També va ser portadora de la Torxa olímpica l’any 1992. En una època en què no hi havia els equips tècnics que porten avui els esportistes en molts casos es feien ells mateixos els materials: «primer els “trajes” de bany ens els fèiem nosaltres i en dèiem “mariconets”, perquè eren com uns slips», van recordar Ramon Vergés i Joan Basas, antics Delfins del Noya. En altres esports com l’espeleologia també es feien ells els materials, en molts casos: «una vegada ens vam fabricar un torn per baixar un pou», va recordar Pompeu Marsal. En el cas de l’hoquei en Josep Pons va descobrir els orígens de l’actual equipació: «la samarreta oficial arlequinada que porten avui és d’aquella època, i és la única que ens van oferir a Barcelona quan vam anar-la a comprar, no vam poder triar». La tertúlia es va enregistrar i es transcriurà per a la seva conservació i consulta a la Biblioteca de la Memòria. Aquest arxiu ja compta amb 120 documents de tot tipus, com dietaris, memòries o escrits que les persones grans han cedit a la Biblioteca i que estan disponibles per a estudiants, investigadors i historiadors que vulguin aprofundir i fer recerca sobre la història d’Igualada.

Històries d’organdí, batista i puntes de coixí

IMG_20180517_123302_538La tertúlia, emmarcada dins els actes de la Primavera Gran, s’ha enregistrat per formar part de l’arxiu de la Biblioteca de la Memòria i ha comptat amb la participació d’Àngela Llop, Maria Teresa Ribera, Teresa Linares, Guillermina Bosch, Glòria Savall i Lluïsa Felip. Fa uns anys la ciutat d’Igualada era plena de tallers de modistes, cosidors i sastres que sempre tenien feina i dels quals en sortia tant la roba de la llar com els vestits de mudar, de núvia, etc. Hi havia cosidors de roba blanca (on les noies cosien la roba de la llar), de roba de color i de brodar. Aquest era sobretot un univers femení, on les noies s’ho passaven d’allò més bé alhora que aprenien l’ofici i es feien la roba. A part, també hi havia els tallers de les modistes amb les seves aprenentes. Un ofici artesanal,ple d’un vocabulari que avui per a molts és desconegut: organdí, batista, tavelles, volants, punt París, punt calat, glassilla, puntes de coixí…

Les assistents van recordar el nom de les principals modistes i cosidors de la ciutat, encapçalades per les Ponts, les germanes Josefa i Madrona: «aquestes eren l’elit de l’ofici», van coincidir a dir les participants. Però també hi havia la Paquita Enrich, Sara Sisquella, l’Angelina Balcells, ca la Lola, la Isabel Miquel i la Pilar Agramunt. La diferència entre els cosidors i els tallers de modistes era que «al cosidor hi anaves a aprendre’t a fer-te la roba i a les modistes hi anaves a treballar, a ajudar-les», va explicar la Teresa. Era tot un món on impregnava el secret professional: «no podíem dir les clientes ni com ho fèiem ni res», va prosseguir l’Àngela. També es van recordar noms de sastres de la ciutat: Bas, Marsal, Oliva, Serra, Cal Campanya, Renom, Monegal, Alegre…

Les modes anaven i venien i en gran part estaven influenciades pel que es veia a les revistes i al cinema, on les modistes trobaven inspiració per als seus dissenys: «Hi va haver una pel·lícula en què la Brigitte Bardott sortia amb un vestit de quadrets de Vichy; doncs aquell Dilluns de Pasqua totes les noies anaven igual i s’havien fet un vestit com el de l’actriu!», va recordar l’Àngela. El Dilluns de Pasqua i el Dijous Sant, però també per la Puríssima i la Festa Major eren dates assenyalades per estrenar els vestits que es feien les noies. No totes les èpoques van ser iguals: «hi havia molts trucs per reaprofitar la roba a la postguerra: per exemple un abric el giraven i el tornaven a fer servir», va recordar la Lluïsa Felip. Ella va ser la responsable d’introduir a Igualada el prestigiós Mètode Feli que va aprendre a l’escola de moda que Felicidad Duce va crear a Barcelona el 1928, i que consisteix a utilitzar set tires de cuir unides per mitjà de passadors corredissos que s’adapten sobre el cos i permeten fer les peces a mida.

Les botigues de vetesifils com la de la Pepeta de les cremalleres i també Cal Perico, Cal Fanalé i Cal Franquesa formaven part d’aquest univers on els de l’ofici hi trobaven pràcticament de tot per fer les seves creacions. Pel que fa a les botigues de fàbrica algunes van ser realment històriques, com la d’Escorpión, «on venia gent de tot arreu a comprar», van recordar la Guillermina i la Glòria, que hi havien treballat. Poc a poc, les botigues de «prêt-à-porter», van anar guanyant terreny a les modistes i sastres de la ciutat.

 

« Entrades més antigues