El llibre “Plovien ocells” de Jocelyn Saucier, que acaba de publicar Minúscula, és una d’aquelles perles literàries estranyament belles. Una novel·la que ens porta als boscos remots de Canadà, on tres nonagenaris viuen amb austeritat i en total llibertat els seus últims anys mentre esperen tranquil·lament la mort. Coneixerem en Charlie, que va encetar aquí una nova etapa i una nova identitat allunyada de la dona i els fills ja grans. I en Tom, amb un passat turbulent i fosc. I també la Marie-Desnegie, una velleta de més de vuitanta anys que ha viscut injustament tancada en un manicomi des dels 16. I al voltant d’aquests personatges entranyables, una fotògrafa que busca un dels últims supervivents dels Grands Incendis, en Boychuck, que també viu en aquest indret remot i apartat de tot.
Entre converses a la vora de l’estufa i passejades al voltant del llac, aniran traçant uns llaços d’amistat sincers i profunds que els faran viure l’etapa final de la vida amb total tranquil·litat. “Plovien ocells” és un cant a la llibertat, tant de viure com de morir. I tot un homenatge a la natura salvatge i la vellesa.
